«Arbre», mon cor t’enveja

Estic d’exàmens finals. Ho dic per si, lector, trobes en aquesta entrada qualque comentari que sembli un doi o alguna frase inconnexa. Les proves tipus test estan fent matx sobre les dues neurones que reserv al lòbul frontal per traslladar el meu pensament al processador de text. Però creu-me: tot el que ara segueix ha estat fruit d’una reflexió pausada i raonada que alhora també espera ansiosa conèixer el teu punt de vista.

El tema que avui pretenc posar damunt la taula no és altre que la creixent i profunda desconnexió que l’espècie humana està patint respecte al medi natural. El ciment de les grans metròpolis i aquest ferotge bombardeig d’informació no donen descans al nostre sistema nerviós, que entre cafè i beguda cafeïnada no té temps per processar tot allò que percep. La voràgine de vehicles en circulació o el so de la pluja sobre l’asfalt, per repetitius o per manca d’atenció, no semblen gaudir de prou rellevància per a que la substància grisa els seleccioni com a records valuosos entre tant d’spam. Això, emperò, no s’ha d’entendre com un defecte, ans al contrari: és una autèntica meravella de la neurobiologia.

La memòria, en qualsevol cas, es construeix a partir de la successió de les experiències úniques que el cervell decideix prioritzar; i la història d’un mateix va inevitablement lligada a la memòria. La qualitat dels records, per tant, és fonamental, i amb això intent que dedueixis on vull anar.

N'hi ha que aprenen a trobar la calma entre la pressa quotidiana

A l’obra Acorar, la qual recoman a tothom si encara no heu tengut el plaer, en Toni Gomila comparteix amb molt d’encert una reflexió sobre la transcendència d’aquest desarrelament. El percep en el llenguatge, en com n’ha mudat la riquesa a través de les generacions. Els nostres padrins i repadrins, recorda, reconeixien el pi i el taronger, l’alzina, l’olivera i l’ametler. Ara, en canvi, sabem distingir els Tesla dels Renault, els Nissan o els Subaru. Per a noltros només són arbres. Per a ells, només són cotxes.

No es tracta, tot i que ho pugui parèixer, d’un canvi menor ni molt manco irrellevant perquè, enfora de canviar de significants, aquesta inversió de polaritat reflecteix com el nostre focus, que atorgava la màxima importància als elements vitals per a la nostra subsistència, s’ha desplaçat cap a tota casta d’objectes inanimats, abans accessoris per a les fites quotidianes, i avui la fita en sí mateixa.

En els darrers anys, l’àrea de la salut mental ha anat esdevenint focus i destinació significativa de la despesa sanitària per al sistema públic perquè, entre d’altres motius, la prevalença de trastorns de l’esfera psicològica ha anat en augment –de fet, el suïcidi és avui la primera causa de defunció entre els joves a Barcelona–. Sia caminant pel carrer o quan entrevistam pacients a consulta, sorprèn la proporció de persones que, intentant desfer-se del que senten s’aneguen dins un tassó d’aigua mentre negligeixen altres aspectes de la seva vida que potser són molt més importants. El problema rau en que, en haver posat al límit les nostres funcions neurològiques, quan el discurs intern que ens hauria de servir de guia es dilueix, perdem la capacitat de prioritzar.

Les ciutats com a oportunitat per a conèixer-se millor a un mateix i als altres

Fóra interessant, llavors, que així com tots hem après a triar la tarifa telefònica manco abusiva o a pujar una foto a les xarxes socials, tota persona disposàs al seu portfolio de records sobre com fer un pa, teixir una tela, sembrar un arbre, adormir un infant que plora o saber identificar quan una persona necessita una abraçada. Hem d’aprendre a entendre (i exterioritzar!) tot el que sentim, cada emoció, perquè un “estic bé” pot ser alegria, però també amor, plaer, energia, eufòria, il·lusió o esperança. Les paraules són importants i guareixen aquests coneixements quasi innats que són els lligams que ens uneixen a la terra i als altres.

No m’interpreteu erròniament, jo estim les grans ciutats –especialment la meva, on certament hi he crescut molt feliç, tot i que també estic profundament orgullós de tenir una cama sollerica–. Les ciutats són el present, el futur i el punt de trobada on es gesta el progrés. Però les hem de pacificar, hem de retornar-ne el paper protagonista a les persones; i ara que sembla que el municipalisme, l’ecologisme i l’afany transformador estan agafant força, hem d’aprofitar aquesta oportunitat d’or per fer-les més naturals i més humanes. Hi tenim molt a guanyar, en salut i en qualitat de vida.

 

Idees benvingudes! He escrit aquest article en base a la consulta de diverses fonts, però segur que puc haver-me equivocat! Si no hi estàs d'acord o t'agradaria donar el teu punt de vista, anima't a deixar un comentari i així podrem aprendre plegats!

2 thoughts on “«Arbre», mon cor t’enveja

  1. D’un tuit a un blog hi ha un clic. M’han agradat molt aquestes reflexions teves precisamemt en un moment en què la matèria gris està al seu màxim potencial. M’has tocat el meu punt bàsic d’interés: la connexió dels humans (animals, en essència) amb la natura, i com les ciutats en son un reflexe. Avui escoltava a Benedeta Tagliabue explicant el seu nou projecte a l’Hospital de Sant Pau, de fer un edifici totalment connectat a un jardí, a on els pacients d’oncologia puguin trobar un lloc acollidor enmog de la duresa dels tractaments. Per mí son signes d’aquest canvi necessari que expreses. La necessitat de destriar el que sentim i expressar-ho, el gran repte del moment. Quina sort que s’estiguin formant metges com tú, amb vocació de curar-cuidar la Terra i les persones.

  2. Moltíssimes gràcies Caterina per aquestes paraules tan amables. No havia sentit a dir encara d’aquest projecte que comentes però sona fantàstic, ara vaig a fer-li una ullada. Ànims i molts encerts per a tu també en la tasca de fer del món un lloc millor per a les persones. Una abraçada!

Deixa un comentari